ELS GREMIS: UN VESTIGI HISTÒRIC

A València es té notícia d’un privilegi signat a Lleida el 1242 que fa donació de diversos obradors situats a la Vall del Paradís per als prohoms del gremi de sabaters, junt amb tres obradors per assaonadors al vell terme de Roters. També consta la donació d’altres obradors per a teixidors i canvistes de moneda. Un segle més tard, Jaume I va prohibir les confraries d’oficis. El 1329 va quedar derogada la prohibició i es van atorgar –o reformar- alguns privilegis garantits amb posterioritat per Alfons II: sabaters, pellaires, sastres, fusters, corredors, pagesos, ferrers, argenters, corretgers... Cada gremi tenia com a referent un patró de la nòmina del santoral catòlic. Bataners i boneters tenien Sant Llàtzer. Els moliners, a la Mare de Déu del Carme. Calafats, a Sant Guillem.

Segons es coneix, els diversos oficis funcionaven d’acord amb unes normes aprovades pel govern municipal, interessat primer que res a garantir el proveïment del mercat urbà i el control de la població a efectes fiscals, de seguretat, etc. Si fa no fa, el gremi actuava –també- com un primitiu sistema censal. I era un instrument de les autoritats per a supervisar el món del treball. El gremi, en fi, representava una forma de solidaritat entre productors i mestres de cada ofici, que s’ajudaven mútuament i es repartien el treball a fi de contenir o evitar la competència. De manera que assegurava l’adquisició de primeres matèries, reglamentava la producció i com a qualsevol model proteccionista, protegia els agremiats enfront de la competència. La reglamentació afectava a la quantitat i qualitat de productes per taller, quantitat d’oficials i d’eines, així com el nivell salarial. Es pretenia evitar el frau i mantenir nivells de qualitat. Era, diguem-ne, la part ètica de l’agrupació. Els mestres controlaven el gremi, sobretot pel que feia a l’accés a l’ofici: l’aprenentatge,el treball dels oficials i l’establiment de nous obradors. Tot i les bones intencions, això no va evitar conflictes laborals entre mestres i oficials sobre les condicions de treball, i entre els menestrals i l’oligarquia urbana amb el rerefons del proteccionisme i el control del mercat.

El Decret de Nova Planta promulgat per Felip V en guanyar la Guerra de Successió va canviar l’estatus dels gremis. Van perdre poder i influència. Qualsevol modificació legal l’havia d’aprovar la nova autoritat reial. A més, cada gremi quedava sotmès al dictat del “corregidor” que ostentava el poder d’àrbitre en casos conflictius.

Conjuntura política a banda, el declivi dels gremis va fer-se evident a mesura que avançava el segle XVIII. Entre els detractors que defensaven la supressió hi havia les Societats Econòmiques d’Amics del País (la d’ací fou entitat fundadora de la vella Caixa d’Estalvis de València). Altres notables de l’època es mostraven favorables a mantenir i recuperar el paper ordenador i creador de riquesa de les antigues associacions gremials. I entre els partidaris de mantenir els gremis amb reformes hi havia celebritats enciclopèdiques com Gaspar Melchor de Jovellanos.

Al llarg del segle XIX, tot i l’extinció progressiva de les agrupacions gremials tal com van nàixer, associacions professionals de sectors molt diversos van seguir adoptant la denominació de gremi. Encara avui em podem trobar, per bé que les que van quedant, si més no a València, no són de nova creació. A títol d’exemple, sobreviuen gremis com el de Llibrers. Oficis com ara forners, pastissers, fusters, sastres i modistes, campaners, orfebres, antiquaris, carnissers o els mateixos artistes fallers mantenen estructures associatives sota el nom de gremis. Què tenen en comú amb aquelles agrupacions medievals o premodernes? Poca cosa, si exceptuem un cert orgull per l’ofici, el prestigi associat i les poques o moltes activitats promocionals orientades a diferenciar el producte artesanal de l’industrial.

Heus ací la clau del declivi d’aquestes estructures. La societat moderna va comportar processos d’urbanització i conformació de les noves ciutats i nuclis poblacionals, industrialització, canvis demogràfics i substitució dels antics entramats feudals. La caiguda de l’aristocràcia i el clero en favor de les noves burgesies urbanes, tot emparat per la configuració dels estats moderns que arraconaven les velles monarquies, així com la divisió de treball i l’organització social resultant, va comportar la desaparició, o la reducció a la mínima expressió, d’espais vinculats a l’antic ordre social.

¿Què queda d’aquell paisatge gremial en l’estructura de la societat valenciana actual? Si deixem de banda les activitats de subsistència com a entitat, podem observar la presència dels gremis –com s’ha dit adés- en l’entramat urbà de la València antiga, amb els noms dels carrers. També hi ha una certa presència –testimonial i a la baixa- en algunes processons més o menys solemnes. I poca cosa més.

Tret de Manuel S. Jardí (periodista)